El Mite pintat a través de les Metamorfosis
El projecte que ha donat lloc a les obres que constitueixen aquesta mostra naix de l’intent d’arribar al mite poètic per mitjà de la creació plàstica partint, com no podia ser d’una altra forma, de la meua experiència en el gravat i la pintura. Obres forjades en l’ambició per capturar el sentit ple de l’evocació poètica dels mites grecoromans que adquireixen tot el seu sentit en el text que serveix d’inspirador de les imatges; els versos del meu admirat Publi Ovidi Nasó, una lectura clàssica que sempre m’ha paregut “màgicament potent”, particularment la seua obra les Metamorfosis.
Fa dos anys, quan em vaig proposar crear una nova sèrie d’obres, em vaig veure en l’íntima necessitat de partir del poema escrit com a inductor i referència d’un art abstracte que es caracteritza per la recerca del simbòlic a través de la gestualitat, l’empremta carregada d’espontaneïtat, el pols del grafisme i les ressonàncies orgàniques. Durant molt de temps he indagat en aquesta forma de fer i m’he trobat còmode treballant sobre paper d’estampació mitjançant tècniques pictòriques que em proporcionen un acostament natural a la lírica, aquelles que fan possible el joc amb la transparència del color per a aprofitar la càlida llum que reflecteix aquest suport, per a això m’he recolzat en colors a l’aigua aglutinats mitjançant tremp a l’ou (tècnica de ressonàncies renaixentistes), la qual cosa em proporciona les característiques de plasticitat i assecat que necessite per a pintar mitjançant veladures, conservant una vibració de color semblant a la que em podria aportar una tècnica a l’oli.
Quan vaig començar a gestar l’obra vaig buscar la inspiració en el mite i l’al·legoria, en la confiança de poder unir el joc plàstic de la forma i el color no en la representació sinó en la possibilitat d’endinsar-me en la consideració de la poesia com a acció màgica a la manera en què ho veien els poetes simbolistes; com a tècnica endevinatòria, on el poeta es converteix en el desxifrador d’aquest llenguatge secret de l’univers. La bellesa és la veritat oculta que el poeta traurà a la llum i és a la vora de l’abisme de l’intuïtiu i del caos on poden sorgir els acostaments més fecunds i violents, deixant oberts una sèrie d’interrogants; aquesta espècie d’identitat màgica entre l’home i el món, on se’ns desvela l’ànima secreta de les coses, on l’acció del poeta és tal que confereix a les coses un valor que abans no tenien, una consciència de la poesia com a acció màgica, com a tècnica endevinatòria. Com ens ensenya el gran poeta simbolista Stéphane Mallarmé en les seues “Divagacions” (aprox. 1897): “Anomenar un objecte és suprimir les tres quartes parts del goig d’un poema, que està fet d’una lenta endevinació: suggerir-lo, eixe és el somni. És el perfecte ús d’eixe misteri el que constitueix el símbol, evocar a poc a poc l’objecte “.
Eixa reivindicació del símbol, eixes percepcions íntimes sublimades, les trobe en l’original recreació i difusió de l’arcaica faula mitològica que es dóna en les Metamorfosis d’Ovidi, brollador d’on històricament ha begut l’art, fins al punt de ser hiperbòlicament denominades Bíblia del Renaixement, sense oblidar que en l’art contemporani l’antiga mitologia grecoromana continua fent-nos arribar amb força els suggeriments de les seues imatges poètiques.
Al llarg dels quinze llibres en hexàmetres de les Metamorfosis he trobat les més suggeridores imatges d’unió i generació, déus en forma de rius, pluja, muntanyes, animals, pastors o sàtirs, relacionant-se de totes les maneres amb els mortals (mitjançant la passió, l’amor, l’odi, l’enveja, la venjança, etc.), en milers d’històries on el goig o el patiment s’alternen en les transformacions dels cossos a què se sotmeten els triats pel destí.
Aquest enfocament del treball de creació m’ha portat a propiciar en l’execució de les obres la simbiosi entre allò esporàdic o casual i allò metafísic. Cal ser molt rigorós en el procés de concepció de l’obra, indagar al voltant de les suggestions del poema, amerar-se del seu alé conservant la capacitat de sorpresa, per a posar-se davant del paper i esbossar les aproximacions a l’esperit dels versos. Gràcies a la meua formació de gravador sé que el procés d’estampació em pot aportar la riquesa plàstica del monotip, una tècnica que permet mesclar el color en la matriu sense fixar-lo, deixant que la pressió del tòrcul modele de forma atzarosa les taques i grafismes. Així vaig anar estampant els suports que vaig utilitzar per a pintar de manera que aquests papers em desafiaren a trobar possibilitats d’associació subjacents a allò merament morfològic. Trobar el lirisme en el no deliberat, en un joc semblant al de l’escriptura automàtica dels dadaistes o en les associacions lliures dels surrealistes, té l’avantatge de partir de la intuïció per a estimular la inspiració, com ho expressava J. Miró en una entrevista: “L’aigua que corre traça una forma. […] Faça un gargot. Per a mi serà un punt de partida, un xoc. Concedisc molta importància al xoc inicial.”
La inspiració és inseparable de la idea del poeta com a mèdium, com a pont entre dos mons. El mite és l’antiquíssima expressió d’una vella tradició grecollatina que es basa en el convenciment que el poeta no crea a títol personal sinó que és triat per la musa. I la musa -que és una mena de símbol mític del poder creador de l’inconscient- plasma i expressa l’obra a través del mortal escollit. En aquest sentit, el poeta i assagista anglés Robert Graves, que ha consagrat al concepte “inspiració” algunes de les pàgines més sorprenents del seu monumental estudi sobre el mite poètic La Diosa Blanca, respon que la “seducció de les muses” es tracta d’un estat d’arrapament o èxtasi fora de les coordenades espaciotemporals “encara que la ment segueix activa i pot relatar poèticament les seues aprehensions prolèptiques o analèptiques”… és a dir, les seues visions del passat i del futur. Graves enyora eixa espècie de tràngol i proposa al poeta la tornada espiritual als temps mítics on era possible “la inducció del mateix estat poètic mitjançant l’acte d’escoltar el vent en un solo d’arbres sagrats, el roure o l’acàcia”. Hi ha tota una lírica plàstica en l’art contemporani concurrent amb eixe anhel, quan l’artista modern viu la seua modernitat, paradoxalment, torna sobre antigues intuïcions arcaiques quant al fenomen creador. Hi ha una nostàlgia del fenomen que sabia trobar el bard, la vitalitat en cada cosa percebuda, l’extàtic com a intensificació de la percepció d’allò diví, com una esfera la circumferència de la qual no està en cap part i el centre palpita en cada lloc.