Del 20 de gener al 23 de març de 2005.
Fundació Caixa Carlet
Sala d’exposicions de la Casa de Cultura de Carlet
Aquesta exposició, que recull una mostra important de l’obra gràfica de Manolo Valdés i Rafael Solbes de 1966 a 1981, naix d’una idea molt concreta: treure a la llum tot el treball que Equip Crònica va realitzar amb la pretensió que les creacions dels artistes no estigueren sempre predestinades a estar en les parets dels museus com a peces inassolibles i formaren part d’allò quotidià. La seua obra gràfica permet que l’art no siga una il·lusió inaccessible: les serigrafies que conformen aquesta exposició són Cròniques Privades perquè pertanyen a col·leccions personals. Són un retall de la trajectòria d’aquests artistes que s’ha colat en la vida de tots i cadascun dels seus amos.
Si alguna cosa caracteritza a l’Equip Crònica és el seu sistema de treball. Inicien la seua trajectòria amb la clara finalitat de diluir les seues individualitats artístiques en pro d’un projecte comú, amb criteris plàstics i teòrics unificats, on no es coneguera a Manolo Valdés com Manolo Valdés i a Rafael Solbes com Rafael Solbes, sinó com a Equip Crònica. El constant qüestionament dels tòpics concebuts i utilitzats per a referir-se a l’art i els artistes, com ara el “geni creador”, la “inspiració”, la transmissió de “sentiments” propis o la “petjada personal” de l’artista havien de desaparéixer i donar pas a un procediment de realització més pròxim al d’un obrer en una fàbrica de producció en cadena que a la tradicional imatge de l’artista bohemi embegut i abstret en els seus propis pensaments, creences i creacions. D’aquest esquema de treball poden extraure’s altres justificacions de la seua producció artística. D’una banda, el distanciament dels procediments clàssics de creació plàstica desemboca en una de les seues grans veritats: l’acostament de l’obra d’art a l’espectador. La seua pretensió primera i última és provocar que les seues composicions artístiques no resulten alienes a la vida quotidiana i al temps, que pel seu dubtós caràcter d’obra suprema –en tractar-se d’una creació de l’alta cultura, del fruit de l’erudició dels il·luminats- no siguen incomprensibles ni tampoc inassolibles –si ens referim al vessant crematístic de l’art.
El fet que les creacions artístiques siguen accessibles per a qualsevol persona, coincideix de ple amb la producció gràfica. Si bé les pintures es realitzaven en la majoria d’ocasions per a exposicions, les serigrafies tenien normalment un destí molt diferent. L’obra gràfica responia al criteri de l’Equip Crònica d’aproximació de l’art al públic. El seu baix cost de realització en comparació al cost econòmic i d’execució d’un llenç, permet la seua venda també a preus molt més assequibles a la butxaca de qualsevol ciutadà. Amb això s’aconseguia un triple objectiu: aconseguir que la seua producció poguera ser adquirida per qualsevol interessat en la seua obra, fer possible que el seu plantejament ideològic arribara on més els interessava, al “poble”; i finalment, i no menys important, la venda d’aquestes obres permetia obtindre els beneficis necessaris per a continuar treballant.
D’altra banda, el que facilita la comprensió de l’obra de l’Equip Crònica és la sobrietat de recursos artístics en les seues obres, l’objectivitat plàstica amb la qual expressen les seues reflexions. L’escassetat de recursos artístics clàssics i una figuració a partir d’estructures conegudes fan que les seues creacions artístiques gaudisquen, en moltes ocasions, de les particularitats d’un reportatge periodístic. Aquesta pretesa objectivitat l’aconsegueixen basant-se en dues característiques formals pròpies de l’univers Crònica: una composició espacial simple i un ús de colors i tintes planes. Altres dues característiques faran el contrapunt oportú, ja que són les que estan en relació directa amb la conceptualització de l’obra: la seriació i la utilització de figures i formes d’altres estils i artistes, o fonts iconogràfiques diverses provinents del cinema, els mitjans de comunicació o la vida quotidiana, però sempre amb una clara interrelació amb el que es pretén comptar.
Però pot ser que el que més sorprenga l’espectador és la recuperació de personatges i símbols pintats en les obres d’altres artistes com Velázquez, Goya o Picasso. Ho fan perquè els admiren i, especialment, perquè serveixen al seu exercici pictòric. La Història s’ha encarregat, amb el transcórrer dels anys, de consagrar-los com els grans mestres de la pintura. Així mateix, els personatges, símbols i situacions plasmades en els seus llenços s’han convertit en elements fàcilment recognoscibles, en arquetips socials. Però no ens equivoquem: Equip Crònica no reinterpreta les obres d’aquests grans pintors, tan sols utilitzen aqueixes figures com a símbols anacrònics però intemporals, on el realment important no és l’època en la qual van existir o la seua rellevància històrica, sinó el que representen i com serveixen igualment per a comptar altres esdeveniments.
L’humor i la crítica àcida són uns altres dels grans assoliments de Crònica. Són indiscutibles les grans dosis d’humor amb les quals presenten aquest collage diacrònic. Aconsegueixen així de nou desmitificar en una certa manera la llegenda àuria de l’art, els artistes i les seues obres i, també, en mesclar-los amb escenes quotidianes fan més amena la lectura i comprensió del seu missatge.
En l’exposició Crònica Privada veurem part de les creacions gràfiques de la seua trajectòria artística, realitzades entre la IBER-SUÏSSA i la Galeria *Val i 30, a càrrec de Lola Giménez. Si realitzem un recorregut cronològic contemplarem: Condecoracions, una de les seues primeres serigrafies, en relació amb la crònica quotidiana nacional i internacional i en la qual utilitzen la fragmentació de la imatge (en comptes de la seriació), i altres serigrafies com El Barroc Espanyol, La Taki-Meka, el Suplici, Joc Perillós, Felipe i la pinzellada o Guernica, en les quals la translació i el maneig dels símbols dels pintors consagrats (per a donar-los un nou significat) es converteixen en el nucli conceptual de les obres que aborden problemàtiques nacionals, formen part de la seua primera època. Les serigrafies de la Carpeta Sèrie Negra, on els assumptes tractats (una reflexió sobre l’activitat pictòrica, la violència i l’acció de les novel·les policíaques que van influir en la seua generació i els anys de la postguerra) s’articulen principalment entorn de figures típiques del cinema negre americà acompanyades d’imatges que remeten subtilment a la resta de temàtiques i la sèrie Un lloc, una data, una imatge, en reconeixement (no desproveït d’una certa mordacitat) als intel·lectuals espanyols. La complexa sèrie del Billar, formada per serigrafies i litografies (procediment que no era l’habitual), en la qual la taula i el joc del billar es converteixen en una metàfora que desemboca en una reflexió sobre la pràctica artística. La sèrie El Crim de Conca és una col·lecció de serigrafies impactant per la duresa de la seua composició i cromatisme, coincident en el temps amb la filmació de la pel·lícula de Pilar Miró sobre aquest succés i amb una clara manifestació sobre la violència i l’Espanya Negra; i, per fi, Dt. Jolie, de 1981, corresponent al seu últim període com a Equip, en la qual les al·lusions al cubisme de Picasso són evidents.
Equip Crònica, des dels seus començaments com a grup de treball en 1965, va sentir la necessitat de trobar una manera de representació propi que distara del que s’estava fent i s’havia fet en el camp artístic espanyol fins a aqueixos moments. La seua pròpia crisi creativa actua com a revulsiu, ja que els seus orígens artístics, que passaven per un Informalisme matèric –en el cas de Valdés- i per una tendència expressionista –si ens referim a Solbes-, no els satisfeien per complet. Les influències de les últimes tendències europees que suposaven una volta de rosca al Pop Art americà (ja que aprofundien en un pensament clarament de reivindicació social i d’acostament a l’espectador més enllà de la pura iconografia dels mass media i la societat de consum) van conformar les directrius del seu treball. Així naix l’estil Crònica: l’actualitat com a recurs i discurs, la reflexió constant sobre les grans veritats creades per la història i una crítica abillada d’un enginy i un humor colossal fan de les seues metàfores visuals un laberint ideològic per al qual existeixen nombroses eixides, a qual d’elles més apassionant.