No em resulta gens fàcil parlar de Joan Barés únicament com artiste entre altres coses per que vaig tindre la sort de contar amb la seua amistat i a l’hora de recordar-lo es mesclen tota classe d’emocions que fan difícil separar la persona de la seua obra. No es com altres vegades on cadascú elucubra sobre la personalitat del pintor a partir dels seus quadres, en este cas passa tot el contrari.
Joan tenia una personalitat ben definida, empàtica i molt lligada, al meu parer a la seua terra, amb un caràcter bromista i alegre com a bon valencià, amb una senzillesa irònica que ralla amb la socarroneria del bon carletí i amb l’explosiu geni del bon artiste inconformista.
Inquiet per natura, va beure en totes les fons de l’art que anaven formant poc a poc la seua manera d’esser. L’he vist al seu estudi, amb el pinzell a la ma, abstret i envoltat per la música dels clàssics, l’he vist fent una caricatura en un paper de circumstancies i riure a carcallades mentre la figura prenia forma, l’he vist fer parlar a la bandúrria i conversar amb un orgue cerimonial. També l’he vist en silenci… observant.
De la seua obra pictòrica, cal destacar la vesant com a retratiste on intenta (com els grans Mestres) plasmar la personalitat dels seus models fent bona la frase de Anatole France quan afirmava que un bon retrat es una biografia pintada. Joan va ser un bon biògraf en este sentit i l’obra sacra, que va donar a les parròquies de Carlet, així ho atestigua.
Va deixar la seua emprenta en fang, en fusta, en llenç i en paper i la seua “personalitat en l’aire”, on els que el coneguérem encara el vegem al so d’una guitarra o d’una bandúrria, tractant de perfeccionar la seua obra inacabada.
Per a mi no resulta gens fàcil parlar de Joan Bares, encara em dol la seua absència.
Salvador Tapia Alcover
President de la Fundació Caixa Carlet