La Fundació Caixa Carlet té el plaer de presentar-los el segon gran projecte expositiu per a l’any 2005, In mente de Salvador Conca. L’entitat que presidisc té com una de les seues tasques més importants la difusió de la cultura en totes les seues vessants i aquesta es materialitza amb la producció i realització de projectes expositius que doten la població de Carlet i la comarca de la Ribera d’una oferta cultural oberta, actual i en constant creixement. Moltes són les activitats culturals que organitzem i en les quals col·laborem, com el Concurs de Música de Cambra “Fundació Caixa Carlet” o la Campanya d’Animació a la Lectura, però si alguna cosa ens ha distingit des dels inicis de la Fundació ha sigut la posada en marxa d’exposicions inèdites al nostre territori.
Començàvem l’any amb una mostra de l’obra gràfica més representativa d’Equipo Crònica i ara li tocava el torn a un artista de la localitat. És per aquest motiu que hem decidit exposar l’obra d’un pintor amb una trajectòria notable i nascut a Carlet, Salvador Conca. Les seues pintures, de gran riquesa cromàtica, d’arquitectures impossibles i escenografies somniades, són el reflex de la seua contínua investigació en l’àmbit de l’art.
Tindrem l’oportunitat d’assaborir les seues darreres produccions, al temps que realitzar un recorregut per tota la seua evolució artística a través d’algunes de les seues obres primerenques. Ens trobem davant un pintor amb majúscules, un artista que no passa desapercebut i que, a més, per sort, tenim molt a prop. Cal dir que és un honor per a tota la Fundació Caixa Carlet que l’obra pictòrica de Salvador Conca puga ser mostrada a les nostres instal·lacions de la Casa de la Cultura.
Els convidem a gaudir d’aquesta exposició que de ben segur els sorprendrà gratament. Com a presidenta de la Fundació Caixa Carlet i en nom també de tota la Junta de Patrons d’aquesta institució vull agrair-los profundament l’atenció i participació a què ens tenen acostumats. Els esperem per contemplar In mente de Salvador Conca; com sempre, tenen les portes obertes de la Fundació Caixa Carlet.
AUTOBIOGRAFIA OCULTA (II)
S. Conca
In mente
Hi ha ments que reconeixen allò que veuen; hi ha llocs que, a poc a poc, configuren una realitat certa i repentina, sense que ningú no s’ho espere. Les mans, mentre, treballen fermament en allò que els pertoca, obrant i obrant les parts que s’integren en una complexa realitat.
Tenia una bona història. Les idees, com en un salt trepidant d’aigües novelles enmig de les muntanyes, se’m representaven una darrere l’altra. Però… Allò va ser tot just abans de quedar-me adormit per complet, com un infant de pocs dies que creu tenir a la boca el mugró d’on mama. Ara, tot s’ha perdut. L’endemà, de tots aquells pensaments ja no quedava res: he estat incapaç de recordar res. Ni tan solament una frase. I em pregunte, malgrat tot, si aqueixes idees que ara no recorde segueixen formant part de mi, segueixen estant en algun lloc ocult de la meua ànima o persona.
La partida ja està començada, i tots els elements que la conformaran ja van actuant sobre mi, per tal d’aconseguir el més complexe dels escenaris possibles. No sé, però, com acabaré de resoldre l’escenificació de tot. Només espere que Déu em permeta fer una bona massa, per poder fer un bon pa. El pa dels àngels, potser.
Hi ha llocs que sempre m’han estat familiars, íntims, i després, amb el temps, he acabat per trobar a faltar. Són molts llocs, d’una geografia que cada dia es fa més reduïda per a mi. Veig passar més i més gent al meu voltant i jo, cada dia, em sent més sol. Deixen les seues petges, les seues impromtes més o menys perceptibles i jo els conteste amb paraules que no sé mai ben bé d’on podran eixir. Em resten, almenys, les imatges: són el que oferesc, cada dia, també.
Hi ha tantes formes de viure com homes i vides i possibilitats de combinar els homes i les vides. I, encara, els llocs i els dies i els anys i els segles. I això, multiplicant-se quasi fins a l’infinit. També hi ha la possibilitat de viure d’espatles: és la forma de vida més estranya. Però, probablement, no ho és per a un devot del dubte i de la contradicció.
M’adone, a mesura que passen els dies, de l’existència del temps perdut. Amb una simple observació, se’ns presenta tot un univers sense opció a l’experimentació. No hi ha cap metall ni cap pedra més preciosa que aquella matèria incorpòria de durada indeterminada. Podrà definir-se així el temps? De vegades sembla que el temps s’ha aturat. I no és així. El temps passa i passa i mai no s’atura; i passa a velocitats que fan caure en el vertígen, si u s’adona d’elles. Només demane que el temps huracanat em deixe el valor suficient per poder concloure de forma afortunada el que ja ha estat començat.